Els primers dos dies han estat dolçament bestials ple de sentiments i sensacions a flor de pell. Felicitat, il·lusió, amor però també angoixa i impotència... 

L'estada a l'hospital després de l'experiència viscuda a la sala de parts és un oasis, no hi ha cap altra cosa que la nova família acabada de formar, sols la filla, la mare i el pare. Les hores passen ràpid, embadalits amb la nova vida on només s'interrompen quan l'equip fantàstic d'infermeres que fan possible aquesta bombolla entren per atendre i cuidar a la petita i la mare.

Arriba el vespre i s'apropa el moment en que hauré de marxar ja que per la meva condició física necessito procurar no excedir-me d'hores assentat (després de gairebé 20 anys de lesió la pell no es recupera molt ràpidament) i això no em fa sentir bé. Sé que haig de fer-ho, tothom ho entèn, però no voldria. A més comencem a descobrir que a les nits apareixen les bruixes...

És difícil fer front a les mancances ocasionades per la discapacitat que, tot i no fer-se tan presents en la rutina diària després de forces estius, afloren de nou davant la meva filla. Per sort arriba un nou dia i torno a estar allà on vull, amb elles.

Finalment ens donen l'alta i avis, mare, filla i pare fem el primer i més important viatge amb cotxe:

Tornem a casa! Benvinguda filla!