Una mirada, només una mirada, i s'atura el món completament durant uns instants. Res pot equiparar-se al moment màgic en què els teus ulls i els meus es troben, es reconeixen, s'entenen i s'estimen. 

Sento una felicitat plena quan et veig somriure pel simple fet que jo, el teu pare, et miro i et dic coses, simplement perquè estic amb tu i per tu, i em demostres que en aquest moment no necessites res més, que sóc el teu "tot". Tant et fa que no pugui agafar-te, gronxar-te, fer-te fer l'avió... Saps que t'adoro i t'estimo amb tot el meu cor, i et cuido de la manera que en sóc capaç, i em fas saber que t'encanta.

Arribarà el dia, no falta massa, en què seràs conscient de les limitacions que té el teu pare respecte a d'altres pares i tindràs preguntes, moltes segurament, i vull que sàpigues que no em fa por respondre-les de manera que puguis entendre-les. El que sí m'espanta és pensar en la possibilitat que aquesta màgia s'acabi...

T'estimo, filla, no deixis mai de mirar-me així.