És divendres 20 de juliol del 2024, un divendres aparentment normal quan de sobte... Trenquem aigües! El moment que portem esperant durant 40 setmanes acaba d'arribar i ara toca afrontar-lo tenint en compte tot el que ens han explicat.

Les aigües són totalment transparents i encara no hi han contracci... La primera contracció ja és aquí! I la segueixen d'aprop la segona, la tercera, la quarta... D'acord, això va en serio i molt ràpid. Passades 2 hores arribem a l'hospital amb pràcticament el camí fet, 8 centímetres de dilatació dels 10 totals! Són moments tensos, mai havia vist la meva dona patint tal dolor i no sé fins a quin punt l'estic podent ajudar però haig de mantenir la calma, ser al seu costat i que ella pugui saber que té tot el meu escalf.

Voldria poder acostar-m'hi més, que ella em notés allà al costat, però el fet d'anar amb cadira de rodes m'ho impedeix ja que les llevadores necessiten poder treballar. Aprofito els moments en què surten per ocupar el meu espai.

Passades unes hores és el moment de la veritat, la culminació de tot l'embaràs, i també del què fa temps que m'intriga: seré capaç de mirar? Sóc una mica aprensiu i en cap cas voldria marejar-me i muntar un espectacle però quan una llevadora em mira i em diu si li vull veure el cap, sens dubtar-ho em surt un SI!

Quina emoció, quina felicitat, sols veig un cabells però carai, són els seus cabells! Miro a la meva dona i li dic que l'acabo de veure, la nostra filla està a punt de sortir! I finalment... Ja la tenim aqui! Quants sentiments bonics envaeixen el meu jo, és increïble... Sóc pare! Comença l'aventura de la paternitat!

Tot el meu reconeixement per les dones que heu passat i passareu per aquest procés, sou increïblement fortes. Gràcies per ser-ho!